La FaPaC denuncia que són injustificades noves retallades

La FaPaC denuncia que és injustificat amenaçar amb noves retallades en educació després de cinc cursos 
de reduccions pressupostàries. És urgent definir un model d'escola que no funcioni a base d'almoïnes sinó 
regit per un compromís amb les persones. 

COMUNICAT DE PREMSA

Davant l'anunci del Departament d'Ensenyament

La FaPaC denuncia que és injustificat amenaçar amb noves retallades en educació després de cinc cursos de reduccions pressupostàries 

• És urgent definir un model d’escola que no funcioni a base d’almoïnes, sinó que es regeixi per un compromís amb les persones i en especial amb els infants.

Barcelona, 16 de juny de 2016

Aquesta setmana s’ha anat sabent que degut a la no aprovació dels pressupostos del 2016 hi haurà canvis en la programació del Departament d’Ensenyament de cara al curs vinent. En alguns casos són menys dotacions de personal, en d’altres endarreriments d’inversions, el resultat no és altre que més retallades aplicades al camp de l’educació.

Si mirem enrere, veiem que ja en el 2011 la pròrroga pressupostària va ser la gran justificació de les retallades del llavors incipient equip del departament d’ensenyament sota el primer govern Mas. La llavors consellera Rigau es va fer un fart de negar la realitat de les retallades argumentant que era una mesura conjuntural motivada per l’obligació del decret de gener de 2011 de pròrroga pressupostària. Llavors, com la CUP era un petit grup polític amb presencia limitada al món municipal, els grans culpables eren dos: Madrid i el tripartit. No sabem quin dels dos feia més por. Cinc anys després torna a sonar la mateixa música. I quan sona aquesta música s’activen les alarmes de les famílies catalanes que confiem en l’escola com a marc per exercir la igualtat d’oportunitat entre les persones. 

La primera burla cap a la ciutadania la vam haver de patir al llarg de tot aquest curs. Va ser responsabilitat única del Departament d’Ensenyament: A la roda de premsa d’inici de curs, l’anterior consellera es va comprometre a iniciar un pla pilot a Barcelona adreçat a 10 instituts dels considerats de màxima complexitat que consistia en oferir un àpat als alumnes d’aquells centres donat que la compactació de la jornada unida a la crisi econòmica afectava molt negativament la nutrició i per extensió la capacitat de seguir els estudis de molts alumnes d’aquells centres. Acabat el curs podem dir amb rotunditat que el pla no s’ha dut a la pràctica i que cap responsable del Departament d’ensenyament ha sortit públicament a demanar disculpes. No s’ha servit ni un trist entrepà. Res. No s’ha tornat a parlar més del tema. 

En qualsevol cas és del tot injustificat que després de més de cinc cursos de reduccions pressupostàries salvatges a les escoles del país, s’amenaci ara amb una continuïtat d’aquestes reduccions durant un altre curs. Podem començar per una congelació dels sous dels alts càrrecs del departament. A la vida s’ha de donar exemple. Mesures d’austeritat compulsiva, a mans de gent elitista, no resulten creïbles. Més aviat sembla algú ens aixeca la camisa. I és clar, no resulta agradable.

En plena campanya electoral estatal sortir amb aquestes propostes és un exercici de gran irresponsabilitat. La culpa és de qui no ha aprovat els pressupostos o també de qui ha signat les restriccions pressupostàries? I en darrer terme. Què passarà el curs vinent? Aquesta és la pregunta que més ens preocupa. 

Cal definir ja un model d’escola que no funcioni a base d’almoïnes, sinó que es regeixi per un compromís amb les persones i en especial amb els infants, que són qui pagaran les pensions d’exconsellers-es de la Generalitat. Cal adonar-nos que sense una escola en condicions mai tindrem un país decent. Sí, decència. Demanem decència institucional i social, sensibilitat cap a les persones, capacitat de diàleg i d’arribar a acords, necessitem una mirada més enllà d’una legislatura, lluny del tacticisme partidista, o de les miopia galopant d’algunes propostes.

Com ens hem cansat de repetir aquests anys, els nens d’avui seran la ciutadania de demà. Quin país es pot construir sobre la base d’una escola esquifida i escanyada i unes famílies ignorades i menyspreades? Potser un país esquifit, escanyat, menyspreat i ignorat? Potser. O potser es vol una societat fragmentada socialment on cada cop sigui més difícil travessar el pont entre la marginalitat i la integració social? Si és això que volem, anem per bon camí.