Contemplo aquests camps de tardor,
les illes daurades del somni,
el rostre de la noia sota l'arc de la pluja
desapareixent a la finestra
vers les comes suaus.
El verd de la gespa,
així com les torres esvanides de les esglèsies llunyanes,
es fonen dins les blanques tasses de te
d'aquesta tarda aturada en el record.
Ignoro, doncs, el destí de les coses.
Però moriré quan menys ho esperi
sabent el que està escrit des de sempre.
La llum expira dolçament la sang
com aquest degotim a la teulada.
Memento (Joan Perucho)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada