Alba Castellví és mare d’un noi i d’una noia. També és sociòloga i educadora, i ha treballat de mestra i mediadora de conflictes comunitaris i familiars. Actualment fa d’educadora, de formadora de mediadors en màsters i imparteix conferències i tallers per a pares i mares. Ara acaba de treure un llibre, Educar sense cridar (Angle Editorial), en què aborda precisament el tema de l’educació. En aquest article, ens explica quina responsabilitat tenen els pares en l’educació dels fills, especialment en l’ús dels mòbils i les tauletes.
Un nen amb una tauleta digital | Foto: Pixabay
L’Steve Jobs no deixava que el seu fill remenés ordinadors. El Pau Riba diu que quan ho va saber va pensar: “Quina barra”. Ell és de l’opinió que això de “crear les maquinetes” és fer néixer un conflicte a casa dels altres: “Ells creen les maquinetes i Déu sabrà. Quina barra”. Resulta que el problema li toca de prop, perquè el seu fill de tretze anys està tan “absolutament enganxat a les pantalletes” que “ni menja”, explica en una entrevista a Vilawebque li va fer Andreu Barnils.
Hi ha una munió pares i mares preocupats pel mateix que el Pau Riba. L’enganxament a “les pantalletes” és difícil de gestionar. Fins aquí, la cosa no té gaire interès (és qüestió de buscar maneres de gestionar-lo, que se’n troben si es busquen —aquí us proposem unes quantes idees). L’interessant de la qüestió és que el “pensador” digui que Steve Jobs és un barrut pel fet de crear ginys que no vol que toqui el seu fill.
Jo també faig coses que no poso a l’abast dels meus fills perquè penso que no són convenients per a ells, i les faig amb la consciència i l’orgull de fer coses útils i bones per a la meva societat. Els periodistes que expliquen la guerra i la maldat segurament tampoc posen la versió adulta de la informació a l’abast dels seus nens, perquè no estan en condicions de processar-la emocionalment i els podria causar biaixos irreparables. I dubto que els creadors de sèries com Joc de Trons o Dexter animin els seus fills de 10 anyets a compartir-les amb els amics.
L’Steve Jobs —i molts treballadors de Silicon Valley que també restringeixen la tecnologia a casa— actua responsablement pel que fa als seu fills. Saben molt bé quins són els riscos d’ordinadors, iPads, mòbils i altres pels infants i esperen que tinguin una edat prudencial per exposar-los a aquests riscos, quan tinguin més maduresa neurològica i, sobretot, quan la seva ment hagi estat ja estructurada pels estímuls de la realitat analògica.
El que feia l’Steve Jobs ho podem fer tots. És més: si ho feia ell, tenint les “maquinetes” i les “pantalletes” més a l’abast que ningú, més ho hem de poder fer els altres, dic jo. A més, ell no ho va amagar pas: era públic, la seva decisió va ser coneguda, els diaris van publicar aquesta informació. No és cert que generés un problema i se’n desentengués: va donar a conèixer la seva política de no posar a l’abast del nen allò que ell mateix produïa. Cap advertència pot ser millor per als pares respecte al que han de fer amb els seus.
Per què no ho fem? Doncs perquè no volem assumir la responsabilitat de posar límits, ja que costa, i molt, sostenir el desgast de mantenir-los. És més senzill donar la culpa a les circumstàncies de l’entorn. Com és que el fill del Pau Riba està enganxat a les pantalletes de l’Steve Jobs (ep, com molts dels nostres)? Doncs perquè no ha fet com ell. Ha decidit que és més fàcil o potser (per la via hippie?) més respectuós amb els desitjos del nen donar-li accés lliure a la tecnologia. En aquest cas, la llibertat del nen de satisfer el desig entra en contradicció amb l’esclavatge de l’addicció.
On comença i acaba la responsabilitat dels pares a l’hora de permetre o restingir? La barra de l’Steve Jobs acaba on comença la responsabilitat del Pau Riba. I la responsabilitat del fill del Pau Riba és del seu pare i la seva mare, almenys pel que fa a l’exposició del nen a allò que creuen que li pot convenir o perjudicar. Perquè, oi que no culpem l’Erica Lust de ser una barruda per fer cinema porno accessible a públics de totes les edats, sinó que evitem que els nostres fills en consumeixin? Val a dir que no tinc cap simpatia per l’Steve Jobs, a qui no conec de res, i sí pel Pau Riba, que a més a més admiro profundament com a poeta i músic. Ara, les coses com siguin… Som els pares i mares els responsables de limitar el que passa a casa nostra. L’anècdota posa en evidència el problema social amb el concepte de responsabilitat. Tot un tema per a continuar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada